Espanya, a la corda fluixa
Aquest article és un resum dels arguments dels economistes Paul Krugman, Nouriel Roubini i Edward Hugh en els seus recents articles sobre Espanya, amanit amb algunes dades de la Comissió Europea. Em sembla que tots els ciutadans espanyols haurien de saber que:
1. La crisi l’està pagant vostè: Malgrat les trampes verbals dels ministres Guindos i Montoro, la salvació i nacionalització dels bancs espanyols s’està fent i es seguirà fent, bàsicament, amb diner públic. El famós FROB, el fons de reestructuració bancària, ja ha gastat 20.000 milions d’euros. D’aquests, com a mínim més de 6.000 han sortit directament dels Pressupostos Generals de l’Estat. La resta han sortit de deute assumit pel propi FROB (i que per tant haurà de tornar el Govern), de deute de l’Estat o dels diversos fons de garanties de la banca. De tots, només l’últim és diner 100% privat.
Aquestes injeccions de diner públic han convertit l’Estat en accionista majoritari d’una sèrie de bancs que valen aproximadament zero. És a dir, els diners que s’hi han invertit valen el mateix que si s’haguessin llençat al mar.
Per si això fos poc, el Banc Central Europeu també ha injectat més de 200.000 milions d’euros als bancs espanyols a través de l’LTRO, que no és més que un crèdit a l’1% a retornar en tres anys. O sigui, diners gairebé gratis a compte del contribuent europeu. Quantes empreses del vostre entorn han tingut el mateix tractament?
2. El sistema ha ofegat el crèdit: Què faria vostè si el Banc Central Europeu li regalés diners? La part que no s’endugués a les Illes Caiman segurament l’invertiria en deute públic espanyol, que ja està rendint un 6%. La resta és fàcil: 6-1=5% de benefici segur. Per què donar crèdit a unes empreses o persones com vostè i jo, que qualsevol dia ens quedem sense feina? El crèdit a les empreses i particulars continua caient i no augmentarà per molt que diguin els ministres o la premsa. I a l’Estat ja li interessa que sigui així, perquè d’aquesta manera pot col•locar el seu deute als bancs espanyols finançats pel BCE.
3. Però els bancs continuen zombis: Només es pot qualificar de zombi un sistema bancari que té 2 bilions (amb b) de crèdits pendents, bona part dels quals ningú sap si es tornaran algun dia, per només 1,2 bilions de dipòsits. Això segons el Banc d’Espanya. Fonts properes a la Comissió Europea calculen que el sistema financer espanyol necessitaria entre 200.000 i 250.000 milions d’euros per poder afrontar el futur immediat amb garanties. L’anomenada “reforma financera” de la setmana passada només preveu una injecció extra de 30.000 milions.
4. Els seus estalvis no estan assegurats: Aquí i allà se sent la cantarella de que l’Estat garanteix els dipòsits de fins a 100.000 euros de tots els ciutadans en cas de fallida del banc on els tinguin dipositats. Aquests diners sortirien del Fons de Garantia de Dipòsits (FGD), que es finança amb les aportacions del propi sistema bancari. El problema és que els diners d’aquest fons ja s’han gastat per assegurar la venda de la CAM i Unnim al Banc Sabadell i al BBVA. Quant queda al calaix de l’FGD? Pregunti a Mariano Rajoy.
5. I la seva pensió, tampoc: Per si no ho sabia, la Seguretat Social va entrar en pèrdues l’any passat, i hi seguirà aquest any. El recurs obvi és utilitzar el Fons de Reserva que es va constituir el 1994 i que s’ha anat alimentant durant vint anys per a moments com aquest. Actualment acumula uns 65.000 milions d’euros segons la pròpia Seguretat Social, una xifra que ja és relativament petita si pensem que Espanya pagarà aquest any més de 100.000 milions d’euros en pensions. El problema es fa més gran si entenem que nou de cada deu euros del fons de reserva estan invertits en… Deute de l’Estat Espanyol. És a dir, que el fons que hauria d’assegurar les pensions en cas d’insolvència de l’Estat Espanyol en realitat depèn de la solvència del propi Estat Espanyol, els problemes del qual havia de contribuir a solucionar. Un triler de la Rambla no ho hagués fet millor.
Jo no sé vostès, però a mi aquestes dades m’ajuden a comprendre per què els inversors internacionals no confien en Espanya. El que no entenc és com els ministres Guindos i Montoro poden dormir per la nit. En canvi, no sé si Mariano Rajoy ha estat mai despert.
Publicat a http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/espanya-a-la-corda-fluixa-64586.html